Per 
Maig del 2020, es diumenge de una tarda trista i grisa, plou, fa vent, vidres entelats, portem tancats a casa dos mesos sentint només que males notícies i la incertesa sobre el nostre futur es gran.
Aquesta no ha estat una bona setmana, un altra persona propera a mort víctima del coronavirus i ja en son unes quantes.
Alguna cosa hem fet malament com a societat quant se’n van tantes persones moltes d’elles grans i en solitud.
Quan algú es mor la gent acostumem a lloar les seves virtuts, moltes de les quals li hem negat en vida, però sempre queda bé encara que tot hi sabent que pot sonar a hipòcrita i fals, però així som els humans de ridículs moltes vegades.
El que no és tant normal és que això li passi a una persona en vida.
Pels que porteu anys a l’Agrupació, òbviament jo sóc novell, i per a molts això pot semblar una mancança. Però no necessàriament perquè et dona la possibilitat de poder observar i viure les coses amb una mica de més perspectiva i objectivitat, molta més dels que heu viscut en la
pròpia pell, multitud d´anècdotes o batalles. Això ens passa a tots.
Tot això m’ha fet recordar una pel·lícula que segur que heu vist però que en tot cas us recomano que es diu “Alguns homes bons”, “A few good men” pels que si la voleu veure en versió original.
En el fons, la pel·lícula tracta dels problemes que moltes persones tenen quan no està clar quin codi ètic han de seguir per comportar-se i ser, en definitiva, i senzillament bones persones.
I això és el que m’ha passat aquests dies amb en Joan Alay. Haig de confessar que desgraciadament no vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb ell moltes vegades i que la nostra relació va ser més aviat poca, però he quedat gratament impressionat per els comentaris que veig que esta fent la gent on sobresurten adjectius com senzillesa, predisposició, modèstia, proper, honest, afable, transparent, per damunt de la seva capacitat de fer pessebres, cosa que si que puc confirmar pel mestratge que ens ha deixat.
He tingut l’oportunitat de parlar amb la Francesca, la seva dona i que ben aviat haurien celebrat 58 anys de casats i mes enllà de la tristor que òbviament l’envolta en aquests moments, vaig trobar una persona amb una fortalesa interna enorme que es tradueix amb una capacitat de viure francament encomiable a la seva edat. Vàrem parlar més de mitja hora de tot i de res i vàrem quedar de compartir més moments (difícil ara mateix) en un futur.
Tot això em recorda que potser en Joan i la Francesca han sabut trobar aquell codi ètic que us parlava abans per poder ser senzillament bones persones.
Aprofitem aquests temps que vindran per poder recordar al Joan no només com el magnífic pessebrista que era sinó per aquelles qualitats que tenia com a persona i mirem d’aplicar-les a nosaltres mateixos. De ben segur que ens estalviaríem més d’un conflicte.
Joan, descansa en Pau.
Francesc Bartolomé
