Per 
Ja hem inaugurat, aquest any no ha plogut, tampoc ha fet massa fred comparat amb altres anys en què els dits es mig glaçaven tot pintant i acabant els pessebres. La nit ajudava a refredar la teulada i els que érem allà sota, enllestint la feina amb una activitat frenètica, plantàvem cara al fred a còpia de posar-nos capes de roba, talment com una ceba. I preparant un bon pa amb tomàquet la nit abans d’inaugurar per celebrar el tradicional “sopar de refugiats”.
Ben mirat, amb els temps que corren, aquest nom…., posat amb la millor de les intencions, ja que es formaven llargues cues per recollir el plat amb suculentes mongetes cuites i botifarra a la brasa, feta a la llar de foc del segon pis. Afegim l’aspecte que teníem i tenim els pessebristes en aquestes hores nocturnes, cansats, plens de guix, les mans tallades, pintura, pols als cabells… tot un quadre!
Va fer que a algú se li acudís batejar amb el nom de “refugiats” a aquella corrua d’artesans, esperant torn per recollir el sopar i córrer a menjar-se’l als graons de l’escala. Res, com si fos el lloc més còmode de tot l’edifici.
Però, això és allò de: sempre s’ha fet així. Doncs continuarem fent el mateix.
Enguany, les escales han estat poc concorregudes, tots hem fet cap, al bar de l’Acadèmia. Els joves s’han assegut, els del mig igual, i els més grans també. Als més petits, que ara hi ha un bon estol, els ha faltat temps per sortit rabent del bar i fer una tronadora presència, aquests, sí, escales munt i escales avall. Sopar, sopar… no ho sé… però jugar: MOLT.
Entre cuita a amagar, cantar cançons impossibles i complicades, s’han explicat que han fet, com ho han pintat, que s’han fet les figures o les ha fet el pare o la mare… que aquest any arriben una mica més al forat, i l’any vinent faran… I veient-los jugar, gravar parets, omplir la paleta de guix i abocar-la a la gaveta potser massa plena d’aigua o vessar-ho tot a terra per culpa d’una entrebancada inoportuna… ha sigut una festa.
Aquest any, és el segon que dono un cop de mà als cursets per nens, i diria que m’ho he passat tant o més bé que ells. Imagino a tots els que han estat al peu del canó d’aquesta petita escola durant molts anys d’ensenyament i modestament sento el mateix orgull que ells, en pensar que tot continua.
Aquelles llavors que es van plantar fa 75 anys, continuen creixent.
