Per 
Som ben bé al mig del curs de poliestirè, fem les obres amb els mateixos manobres… Barreja de sentiments, per una banda hem pres consciència de què “aprenem a fer” i per l’altra se’ns acaba el temps i no ho enllestirem. No ho podem deixar a mig fer… ara no!
Els profes recomanen tranquil·litat i calma. I els fem cas. Avui el repte era dibuixar i gravar pedres i simular una paret arrebossada. I ja ens teniu soldador en mà resseguint les pedres prèviament dibuixades. I aquí ha començat una mostra variadíssima de pedres de totes menes, rodones, quadrades, cantelludes, enfonsades… tan diverses com mans a dibuixar-les.
Al cap de més d’una hora de feina sense parar, el resultat ha sorgit com per art de màgia. Uns sorpresos de bé que havia quedat i d’altres patint per no saber trobar el punt de temperatura adient del soldador per no fondre el poliestirè de manera irresoluble. No passa res, diuen les veus de l’experiència. Sí que passa, sí. Fem forats….
Parets que comencen a pujar i a confegir un trosset de carrer, tres façanes i un porxet. A les deu tocades, ens adonem que és tard i vol ploure. I talment ho fa, cau un xàfec arrodonit amb llamps i trons que ens manté a uns quants sota el portal esperant que
afluixi. Fins que uns quants desafiant la mullena, arrenquen a córrer cap a casa. Just el temps de
dir bona nit, fins dijous.
