Per Ales set del vespre, del primer diumenge del tot just encetat mes de juny, les veus de dos cors ressonen dins les parets de l’església de la Puríssima. Música sacra que transporta a espais de pau.
Les mans del director dibuixen la cadència de les notes en una pissarra invisible descabdellant melodies bellíssimes. I les veus dels cantaires s’eleven amunt, ressonant a l’absis de l’església i escampant-se com una pluja fina. Moments de gran intensitat, sonora i emotiva que fan adonar-s’en què a la nostra pell li passa alguna cosa.
El concert avança enamorant a cada peça, i gairebé arribant al final, una cançó de la qual no puc recordar el nom, sud-africana, explica el dolor per la mort de Jesús. En acabar esclata un aplaudiment que surt amb tanta força que posa en peu a tot l’auditori. I ells, els que fan possible aquesta emoció que provoca la música i les veus, reben les felicitacions acotant el cap i el cos, agraïts i contents. I nosaltres, el públic, emocionats i feliços. I durant una hora i mitja, aquests cors fan possible esborrar mals moments, angúnies i problemes, teixint una xarxa on gronxar-se gaudint d’una interpretació de música sacra, impecable i magnífica.
M’ha agradat sentir-los, m’han fet esborronar, m’han fet sentir bé, m’han fet reafirmar l’orgull de saber que la gent del meu petit país, és un país que canta per damunt de tot. Que canta a Déu, a la llibertat, al dolor, a l’alegria. Que porta la música a tocar. I m’agrada pensar en els familiars dels cantaires, de tots. De la satisfacció que porten pintada a la cara.
Només se m’acut dir, gràcies. Moltes gràcies a tots per regalar-nos un concert impressionant per cloure un capvespre de diumenge.
