Per 
Avui ha estat un dels millors dies de la meva vida. Ara sóc al meu llit, a la meva habitació acompanyat dels meus dos germans. Ells ja dormen fa estona, jo encara barrino recordant el meravellós dia que he passat.
Només obrir els ulls aquest dissabte fresc de desembre hem fet via cap al llit dels nostres pares; allà ens esperava el pare a l’enorme llit i els braços oberts, tot disposat a rebre’ns per mirar tots plegats el típic sorteig de Nadal. Aquest és l’únic dia que compartim llit al matí. Bé, aquest i també el primer dia de l’any que mirem junts el Concert d’any nou i els salts d’esquí.
Hem arribat finalment, abans de pujar cap a l’exposició, només entrar i sota de les escales que s’enfilen amunt, trobem un meravellós pessebre, enorme, ple de detalls i on corre l’aigua fresca entre la molsa i el suro, com volent refrescar el nen Jesús i els seus pares, per sobre la porta arriben els Reis de l’Orient, amb els seus camells i els seus patges. Hi ha pastors i ovelles, un àngel que els marca el camí i que acull a tot de gent que ofereixen al nen tot allò que tenen… una autèntica obra d’art, diu el meu pare.
Pugem escales amunt i trobem la joia de la corona. La sala a les fosques (que he de confessar que quan vaig venir per primer cop i que no sabia que em trobaria em va fer una micona de por). Avui he trobat de nou tot d’estampes de la infantesa de Jesús convertides en diorames (així diu el pare que es diuen); però que són molt millors que les estampes per descomptat. Aquelles escenes tenen vida, pots mirar-les des de diferents angles i veus coses diferents, veus un munt de detalls que des de l’altre angle no havies vist. De debò que una meravella!
Quan hem mirat i remirat tots els diorames, i hem assenyalat amb el dit els milers de detalls que ens han sorprès a cadascú, hem desfet el camí pel qual hem vingut escales avall, hem tornat a fer parada al pessebre de benvinguda i hem fet camí cap a la fira de Santa Llúcia a veure figuretes i petits pessebres que no tenen res a veure amb els que acabem de veure a l’exposició.
Amb el pare comprem una figura pel nostre pessebre, pel de casa i tornem amb el 5 tot comentant que macos eren els d’aquest any. Després, a casa, mentre sopàvem hem seguit parlant del tema i li hem explicat a la mare tot el que hem vist.
Ara al llit, m’imagino a algun pessebrista anònim que ens deu haver observat mentre nosaltres frisàvem amb aquella figura, aquella casa, o aquell palau de la fugida, amb un mig somriure de satisfacció per haver fet feliç a més d’un nen amb el seu esforç. Mentre se’m van mig tancant els ulls penso i em faig la promesa que algun dia jo faré el mateix que aquell pessebrista anònim.
Avui, gairebé quaranta anys més tard, puc dir que sóc un d’aquells pessebristes, que tot i no tenir tanta traça com ells, fa que els ulls dels infants s’il·luminin i brillin, tot gaudint de les nostres figures, les nostres escenes i els nostres pessebres.
Gràcies pessebristes i gràcies pare per dur-me de petit.
Sabadell, Juny de 2019
