Per 
Quan es va cloure la temporada 19-20 d’Exposició de Pessebres, i es van tancar els llums i les sales van quedar quietes i a les fosques, mai hauria pensat que al cap de poc temps també es tancarien els ulls de pessebristes que fins feia poc els veiem amunt i avall treballant en els diorames. La dissort d’una trobada amb aquest maleït virus els ha près les seves vides.
En Josep Ubia, enguany el veiem com una formigueta de poc soroll, traginant suros, molsa i figures, posant dret el pessebre gran, el del naixement. Fent de mans i peus del seu company Marcel.lí que per circumstàncies personals tenia una mica minvada la seva mobilitat. Compartiem amb ell els sopars de pa amb tomàquet “oficials” i en els que, per qualsevol excusa sempre estem a punt de celebrar.
En Joan Alay ja feia més temps que l´enyoràvem a l’ Agrupació, però el retrobàvem al pessebre de la pastisseria Sallés, o passejant amb la Francesca, a la Festa del Pessebre acompanyant els néts, senzill, feliç, somrient, ..
S’han apagat els ulls, hem perdut un mestre dels colors, d’una versatilitat extraordinària, un company i sobretot un Mestre que deixa un solc ben fondo ple d’obres, algunes d’efímeres, i moltes conservades en fotografies que conformen el seu llegat pessebrístic junt amb els seus dibuixos.
Quants milers de nens de la nostra ciutat deuen haver acolorit els retallables que feia per l’Agrupació?
Una cosa tan senzilla com un dibuix en una cartolina, si el que ho té a les mans sabés qui ho va fer, qui ho va pensar i dibuixar i va fer possible que unes mans petites i maldestres pintin i retallin uns dibuixos senzills però plens d’amor al pessebre, que en pensarien?
Mai ho sabré, però m’agradaria pensar que potser un dia fos així, que al tenir una petita obra de les seves, ben a la vora, un pensament s’escapés a preguntar: -i qui ho ha fet això? I la resposta fos: -algú que estimava les coses que feia i les donava als demés.
Malgrat la tristor l’hem d’apartar, hem d’agafar-nos a la sort d’haver tingut un temps valuós per viure al seu costat.
Joan, Josep, us guardarem a la memòria. Per sempre.
Montserrat Masagué.
