Per 
Fa uns quants dies la germana del nostre company Josep Ubia, traspassat fa poc víctima del Covid19, ens va fer arribar unes reflexions i he cregut oportú publicar-les a la nostra web per que fos una forma sentida de recordar al Josep.
“1956, plena post guerra, eren anys difícils per tothom i també per la meva família. Jo tenia 5 anys i el meu germà 9.
La meva família es va traslladar a Sabadell de forma esglaonada, menys el meu avi. El meu pare que era pagès de soca rel, tenia arrendats uns horts a Sant Quirze i Can Planes i intentaven vendre els seus productes al mercat de Sabadell.
El meu pare només tenia un carro i un cavall que llogava a can Espunya on també tenien vaques i una lleteria al carrer Puigcerdà.
Per tenir uns diners extres i tot el fred que feia (el recordo perfectament) el meu pare anava amb el seu cavall i carro al bosc a collir molsa, boix grèvol i galzerans.
Les parades no eren com les d’avui. Recordo a la meva mare amb un modest davantal amb butxaques on podia guardar els pocs diners que guanyava. Era una parada feta amb una taula amb quatre fustes, una única bombeta per il·luminar, una mica el que teníem. Tot molt precari.
Aquells pocs diners que guanyava servia per poder pagar les deutes que tenia a les botigues i que els podien fiar. Mentrestant jo i el meu germà allunyats una mica de tot allò, jugàvem als jardinets darrera de l’Ajuntament.
El meu germà que era ja una persona molt extravertida sempre estava pensant en construir o fer alguna cosa. A casa recordo que muntava uns pessebres molt grans amb tot tipus de material.
La seva curiositat el va portar a col·laborava al Museu de Sabadell en la secció de Pedres i Fòssils que ell buscava a les vies del tren i altres indrets.
Tot aquell material que utilitzava era el resultat de l´ajut que rebia del seus amics.
L’afició pels pessebres li venia de ben petit degut a la seva curiositat i gràcies als seus amics podia recollir tot tipus de materials (guix, suro, molsa, pedres, branques) fent uns pessebres molt grans. Desgraciadament de figures en teniem molt poques ja que no teniem diners per això.
Aquesta tradició també la va traspassar als seus 4 fills i cada any construïen un pessebre a l’altell de casa seva, molt gran que no hi faltava cap detall.
Després també va col·laborar amb l’Agrupació de Pessebristes i especialment amb el seu amic Marcel·lí Pol, fent pessebres i ajudant amb el que fos. De fet la pantalla que hi ha a l’entada de l’exposició on es poden veure totes les activitats de l’agrupació es seva.
Maria Ubia Zafra
Maig del 2020
