Per 
Ara sí que ja acabem. Fins ara el fet de gravar, arrebossar i encaixar, no ens deixava veure “l’obra” sencera… però el fet de començar a posar teules diferents a les teulades i assegurar-ne unes quantes amb pedres, per evitar que una mala ventada se les emporti. Tancar l’obertura de la pallissa amb taulons d’amplades variades i començar a posar unes bones rajoles ben rejuntades amb pasta per a tal fi, fa que hom es comenci a sentir-se com un “mestre d’obres” i pensi això ho he fet jo, guiat per descomptat, però jo.
Un objectiu fonamental d’aquest taller, a banda de familiaritzar-nos a treballar amb poliestirè, és aprendre a observar, a saber mirar i ser capaços de reproduir fidelment allò que volem, convertint aquell racó o un trosset de poble que tenim al cap, en una petita realitat capaç de fer aturar a la persona que s’ho miri i pensi per un moment la quantitat de temps invertit que hi pot haver en un diorama.
Personalment penso, que cada vegada que un pessebrista replica una façana, una casa de pescadors, un pou, una dovella, un absis o un campanar… és com retre un petit homenatge a aquells que van bastir cases, esglésies i ponts amb la força de les mans i amb eines menys sofisticades com les que ara en disposem. I des d’un senzill forat convertit en diorama o un pessebre popular, fem l’ullet a qui, sense saber-ho, ens ha inspirat o commogut.
