Per 
Obviament és el qui fa pessebres. I aquí hi entra tothom, homes i dones, és clar. Per tant em referiré al col·lectiu en plural i així no em deixaré a ningú. Estem moguts per un estrany impuls a perpetuar una mena de miracle mil·lenari que remou sentiments apropant-lo a tothom, si més no durant una època curta de l’any. La de Nadal.
Els pessebristes som tossuts, perseverants, observadors, curiosos, imaginatius, manetes, inventors, i sobretot uns enamorats de patir. Si, si de patir. Per si no arribarem a temps a la inauguració, per si no s’aguantarà un cúpula impossible, si tindrem les figures fetes i pintades, si la llum serà la correcta, si la falta de son ens jugarà males passades…. patim en va, perquè al final tot s´arregla com per art de màgia. Tot funciona, tot s’aguanta, tot llueix… menys nosaltres que portem unes cares d´esgotats dignes de pena. Però és igual, ho hem tornat a aconsseguir.
Ens agrada persistir a conservar un costum molt nostre, molt arrelat, molt vinculat al paisatge conegut, arrapat a una tradició històrica i familiar que portem incrustada als gens i fem el que podem per encomanar aquesta dèria a tothom que se’ns posa pel davant.
Fent això, tenim la pretensió d’ensenyar a estimar el costumari popular, el sentit religiós si s´escau, la història, la terra, el país, els oficis perduts, els paisatges oblidats, els nostres records d’infància…. a quí no se li esborrona la pell, quant sent l´olor de la molsa? O quan desembolica amb cura les figuretes del pessebre, o quan al voltant de la taula apleguem als presents i sobretot als absents?…
Una mica tocats del bolet… potser si que ho estem, en tot cas és una malaltia lleu, de bon portar, divertida i creativa. En tot cas, en som uns quants que patim d’això, a molts pobles i ciutats hi ha afectats feliços que treballen de forma anònima per fer arribar a tots una engruna d’il·lusió, de record , de fantasia i creativitat.
Això si, tot a molt bon preu.
